1. |
Snæfell
00:37
|
|
||
2. |
Agon
05:15
|
|
||
L’Agon, sí. Ja comença. Hui fa vent. Un vent de llevant. El matí ha arribat com una boira groga allargant-se com una pel·lícula que es revela. Des de la meua finestra, més enllà del canal escumós, puc veure que la deïtat fluvial ens ha enviat la seua ofrena: fang, en una línia ataronjada i sòlida que s’estén per la badia. El vent ha dragat les entranyes del riu d’enfront i, com la dejecció d’un mamut, les ha fetes rodar fins a nosaltres. Ara els pescadors es queixen, no arriben a veure els peixos per enfilar-los amb els seus garfis. I bé, el roig alacrà marí i el polp estan lluny del perill dels seus tridents. Aïllada la vida a les profunditats, momentàniament enfosquida rere la membrana del llot. L’hivern jònic ha tornat amb el seu sigil original.
Rellisca la pluja per les teules. Bombolleja a les esquerdes de les finestres. Sembla bullir als forats de les roques. Hui, a l’alba, els trons no ens deixaven dormir. Ella va encendre el gramòfon a la penombra. La lluita de les cordes de Bach, cordials i resinoses com només budell i fusta poden ser-ho, es va elevar pels foscos vidres. Mentre la mar alçava les seues sagetes i remolins sota la casa, jèiem allà, al llit, tan fosc com en una masmorra, i ens sentíem tristos per la pèrdua de la mar Mediterrània. Aquest matí l’única realitat és el vent de llevant, un vent mat i pesant amb l’olor d’Aràbia, que remou les aigües de la badia fins a convertir-les en un brou fangós. Aquest és l’hivern del nostre descontent.
L’aire ve carregat amb la fina pols de les tombes del desert –el llenguatge àrab de la mort– i el món pànic completament destruït, totalment gastat i perdut. Els xiprers són de carbó: les seues formes taquen el paisatge com pinzellades negres d’una aquarel·la sense vida. Sí, hivern a tot arreu en aquests símbols enervats i nus.
Aquest és el dia que he triat per iniciar el meu escrit, car hui estem morts entre els morts, i aquest és un agon per als morts, una crònica per als vius. No hi ha una altra manera de dir-ho. Existeix una correlació entre aquest endormiscament i aquesta inèrcia del present, i la passada realitat d’una mort de significat simbòlic i mític, però també real com un símptoma. Com si jaient ací, en aquesta imitació de la mort, aquest matí, estiguérem recreant una part del passat: unes molles d’una mort a la qual hem escapat. Sí, encara que els elements estiguen desencaixats i sense control, encara que la mar colpege el cul negre i dur de les roques on s'assenta aquesta casa nostra, la correlació de la mort amb la mort és total.
Ara el vent ompli l’habitació amb les evocatives aromes de la pols i la floridura que naix a les tombes: les ràncies explosions de la vida antiga expirades, fredes sobre nosaltres com l’alè d’un leprós. I tu estàs tan pàl·lida i abatuda al matí. Tan pàl·lida, la cara sobre el coixí, ancestral com una efígie, mentre l’olor a podrit de les Croades bufa humit sobre nosaltres.
Ella es va alçar del llit i va desafiar el fred per un instant. Cariàtide. Va ser com un pas de ball entre els tendons de la música. Una petita dansa acaronada. Per un moment vaig sentir que l’estiu quasi floria de nou. Ah! Però no, ací tenim només els excrements rovellats que embruten la mar, i la carn que es contrau al gèlid contacte de l’os. Aleshores vaig comprendre, de sobte, que compartim aquesta correspondència entre la mort i les estacions. I no hi ha mòmies, tires de teixit encadenades a l’os, no hi ha pilars de sal, no hi ha cadàvers que hagen estat mai ni la meitat de morts que ho estem ara nosaltres.
|
||||
3. |
Oceans
03:06
|
|
||
Regnes un crim de veus, de besos blaus, mentides que despulla l’alba. Caus al fons del cel, davalles sol als teus secrets per profanar-los. Vius al crit del vers, l’espai de fum on nien blanques les infàmies. Dius on has estat: lluitant pel fang de l’últim cos de la sentència. Véns del cec estol buscant la mar on vols rentar les teues eines. Regnes un crim de veus, de besos blaus, mentides que despulla l’alba.
|
||||
4. |
Konstança
04:40
|
|
||
Ompliu-me la boca de flors. La pluja em bressola als seus llavis. Al moll de l’os del meu record, hostes del quitrà, els gossos em lladren. S’enfonsa el verb entre els seus lladrucs. Tenies raó, la mar avança i es retira. I ara que et puc llepar els turmells, sent l’esclavitud massa prop de la idolatria.
Tanca la finestra, amor, a fora hi ha massa bellesa. Ja s’ha endut la tempesta ídols i déus a la tenebra, i ara dormim tu i jo salvats de tanta merda. Els arbres buiden l’horitzó de la seua soledat extrema. La vida no té cap pietat. No és por el que tinc, tampoc no és pena.
|
||||
5. |
Discontinuïtat de Conrad
00:56
|
|
||
6. |
La Deriva
04:46
|
|
||
Somrius rere el teló de les rialles del passat, com el foll del Tarot, ocult a la baralla. Mentre aprens a descansar entre les algues i els amants, els insectes devoren la teua calma. I veus com es desfà en paraules el llenguatge que tu i jo entenem, com avança el desert. Voldries dominar aquest silenci que ocupa els últims anys i estén les ales, conquerir el dolor i l’avern, el camí de la fam i dels cecs, les larves de l’alba. Aprendre a descansar sota les calaveres, la pluja negra, a l’alè dels animals, al silenci de la pàgina en blanc. Belladones als ulls, la geometria dels llençols, l’herència de l’oblit, la llum de les arnes. No són els nostres déus, són els nostres fantasmes. No són els nostres déus, són fantasmes d’ahir. Quan els somnis pengen com ratpenats, esperem que la nit s’enduga culpa i misèries enllà. Mira tot el que ens queda: diorames del desig, diorames del desert, diorames del no-res… I ara em pregunte quin dels nostres déus tindria prou coratge tan sols per mantenir-se serè en aquest món. Però tu balles, i rius, i cantes i plores, i mates com el foll del Tarot.
|
||||
7. |
|
|||
8. |
Terres Rares
05:13
|
|
||
Lluny, viatges cap el desig de les dalles. Anys s’enlairen. Davallem segle endins. Hàlit d’un sexe encès, desgel silent entre les aigües. Vol cap a les Terres Rares: la tristesa mineral: els confins del llenguatge. Somni que toca amb els dits les portes de marbre, la llum de Les Parques. Magma i nit: cendra i res. Els anys teixits als anys: éssers apòcrifs rere el mirall: la taxidèrmia del passat. I gira l’aire en l’aire, i neu i anys de cinabri passen per tu, travessen el teu cos tan adust. I el teu crit se sent al buit de l’univers.
|
||||
9. |
Zona de Transició
01:05
|
|
||
Tu creus en mi. No hi ha res aquí, sols una ombra que ens vetlla quan dormim. Busqueu-me dins del monstre, busqueu-me en els miralls, quan travesseu la nit, quan travesseu l’oblit. Tu creus en mi.
|
||||
10. |
Magma i Nit
04:46
|
|
||
Qui naix al cadafal té a l’abast del seu pit una espelma per acompanyar-nos al llit, una destral per tallar els nostres caps. Dormiu aquesta nit, travessarem el camps que ha desolat la bellesa de l’enemic, l’ombra d’un llamp que creua l’infinit. Una espelma per poder acompanyar-te al llit, una destral per tallar-te el cap.
|
||||
11. |
|
|||
12. |
Dinamo
04:10
|
|
||
Dies irats: Ombres vianants que són la deriva dels continents: Camins de carn: Fractures als ossos de l’hivern: Rigors de la fam: Un segle despietat: la tectònica del meu temps: Horitzons de sal: Els punts de fuga de tots els nostres moments.
Dies silents: Cranis d’amor: tendons del proletariat. Fòssils vivents: Esquelets atenuats. Beduïns de gel: Hialins amants amb discos imaginals. Rius de migrants repten per l’esquena de l’oceà.
I tu, que has posat corona a la meua por, m’esperes pacientment a l’altra part de la foscor.
|
||||
13. |
|
|||
14. |
Ferro i Níquel
06:27
|
|
||
Per a Otto, Aral, Aleida i Jana
Ho deixes tot, per sempre, per a poder seguir vivint. Ho deixes tot, no tens força, ja no creus poder tòrcer el destí. Dins de l’escut de ferro i de níquel, dins d’aquest ventre on no et busca ningú, t’has arraulit sota unes mantes grises, tanques els ulls, potser somrius.
Enllà dels llençols que ofeguen els somnis hi ha un exèrcit de nens petits. Vénen tranquils cap a nosaltres, ens vetllaran quan dormim. Deixeu-los tocar el nostre silenci, deixeu-los somriure a la mort. Els sabran creuar la nit a fosques. Ells sabran fer-ho millor.
Ara la pluja cau com un prodigi mentre el nostre temps s’esmuny. Tu alces el cap, mires els núvols amb la il·lusió dels vençuts. Hem arribat tard, massa tard, als nostres dies. Potser tu i jo ja hem perdut la partida. Però ara els teus ulls em miren i diuen: ‘Busquem un nou pacte amb la vida’.
|
Música de Telers Valencian Community, Spain
Segell discogràfic que neix de la bonica experiència que va suposar el CD recopilatori per a Enderrock i posterior espectacle audiovisual al 2011. Artistes de diferents estils però amb molts punts en comú, sobretot, la seua procedència, de la ciutat d'Alcoi i de les comarques interiors del País Valencià, i una particular manera d'entendre la música i el món que ens envolta. ... more
Streaming and Download help
If you like Wegener, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp